Lola Anglada, al Museu d'Història de Catalunya

Si voleu conèixer millor qui va ser Lola Anglada, la gran il·lustradora de Margarida, Narcís, Martinet, Les meves nines i molts més llibres per a infants, acosteu-vos al Museu d'Història de Catalunya. L'exposició Lola Anglada, la poderosa memòria hi serà fins el 24 de setembre.


Transcric el programa del web del museu:

 Lola Anglada Sarriera (1892-1984) fou la il·lustradora catalana més prolífica dels anys vint, la primera dibuixant professional d’Espanya i la primera a il·lustrar revistes com Cu-cut!, En Patufet, Virolet i La Mainada. Acabada la Primera Guerra Mundial, es traslladà a París on col·laborà amb els seus dibuixos en diferents editorials i on féu amistat amb Francesc Macià, futur president de la Generalitat de Catalunya.

Dona catalanista i republicana, compromesa amb el seu art i amb la societat del moment, fou una de les artistes més actives i de més renom abans i durant la guerra civil, especialment després de crear el personatge El més petit de tots. Acabada la guerra, no es volgué exiliar i s’hagué d’amagar a Tiana per no ser empresonada. Allà va viure i treballar la resta de la seva vida.

"El més petit de tots", fruit del seu compromís amb la República

Artista polifacètica fou, a més d’il·lustradora, escriptora, dibuixant, decoradora, pintora, ceramista, escultora... Per a ella, cap art no tingué secrets. Gran part de la seva producció artística i els seus béns immobles els llegà a la Diputació de Barcelona, perquè volia que la seva obra sempre romangués a Catalunya.

Amb aquesta exposició volem donar a conèixer la part més desconeguda de l’obra d’aquesta artista republicana, catalanista i crítica amb la submissió de les dones de l’època. Lola Anglada sempre fou lleial al seu compromís amb la República, mantingué una gran passió per Catalunya i tant la seva vida com la seva obra reclamen una mirada feminista.

A la biblioteca tenim alguns llibres de Lola Anglada, com aquests dos, que ella va il·lustrar:

 

O aquests altres tres, ben guardats al nostre fons històric

Gràcies, Anna, per fer-nos arribar la informació d'aquesta exposició

Un altre autor que ens agrada: David Wiesner

Aquest autor i il·lustrador , nascut el 1956 als Estats Units,  ha estat repetidament premiat pels seus àlbums.
Tots tenen un tret en comú: les imatges parlen, tant o més que els texts. Són realment mereixedors del seu nom, són àlbums, i no històries il·lustrades.

El primer que vam conèixer va ser Flotante, d'Océano Travesía:

En aquest cas sense una sola paraula explica una història imaginativa i complexa, dirigida als més grans de primària. Hi trobareu belles imatges de platja i suggerents fons marins, com a fons d'un argument ple d'intriga.

Admirant ja David Wiesner, vam saber que aquests altres dos llibres, que eren a la biblioteca, els havia creat també aquest autor. El primer, clàssic, l'altre, trencador, són versions d'històries conegudes:

Darrerament han aparegut aquests altres dos:

Art y Max ens sorprèn a cada plana, és un llibre original i divertit.  
Martes, altre cop un àlbum pràcticament sense paraules, explica una història molt cinematogràfica, que ens manté en tensió fins a l'última plana.

Aquest altres són els que encara no han arribat a casa nostra. Tant de bo Oceano o Juventut vulguin editar-los...

 A la xarxa s'hi troben pel·lícules interessants, que són tasts de la seva obra. Mireu:

Forges, sempre

Aneu a la galeria d'imatges del Google i escriviu "Forges". Segur que hi trobareu el que us fa falta. 

Jo buscava algun acudit que animés la buidor de l'estiu, al meu bloc...

Sandokan, d'Emilio Salgari

Llegeixo a l'Ara que aquest any en fa cent cinquanta del naixement d'Emilio Salgari, i que l'any passat en fa fer cent de la seva mort.

Aprofito per parlar-vos d'aquest autor, i recomanar-vos un llibre que no fa gaire hem comprat per a la biblioteca:

Salgari, escriptor i periodista italià, sempre va dir que no escrivia per a nens. Però les novel·les d'aventures protagonitzades per pirates com Sandokan o el Corsari Negre, ambientades a una Malàisia que mai va conèixer, van ser la lectura preferida de molts adolescents dels anys quaranta i cinquanta.

La Galera va fer aquesta adaptació de Sandokan i la va publicar l'any passat a la colecció dels Petits Universals, perquè Salgari és un clàssic de la literatura juvenil. El text, de Begoña Uhagón i les il·lustracions, de Javier Andrada, s'adrecen a nens i nenes de Cicle Mitjà i Superior.

Us copio el resum que en fa la pròpia editorial:

Sandokan, el tigre de Malàisia, arrisca la seva vida de pirata per conèixer la filla del governador anglès. Ferit en un combat contra un vaixell de sa majestat, és confós amb el fill d'un ambaixador i s'enamora de la filla del governador. Però el seu amor està renyit amb la sevavida acostumada als vents, al mar, i a les batalles... A Malàisia, el famós corsari Sandokan terrotitza tots els mars. 

A més, a la biblioteca tenim, des de fa tres o quatre anys, un altre llibre, no gaire conegut, adreçat al més grans, que es diu El fugitivo de Borneo:

El seu autor és Juan Madrid, i el va editar Edebé. 

En aquesta novel·la també hi podeu trobar la història de Sandokan, tal com s'endevina a la portada. Però el llibre es sitúa al temps més dur del franquisme, just després de la Guerra Civil. Com s'entén?

El protagonitzen dos germans que tenen el pare empresonat per lluitar a la resistència, contra la dictadura. Els dos nens es senten fora de lloc al poble on viuen i a l'escola on van, perquè han d'amagar les seves idees i les activitats del pare, i només tenen un amic, adult, que a les estones lliures els explica la novel·la de Salgari. De manera que al lector de El fugitivo de Borneo se li van superposant les dues històries que, finalment, tenen en comú més del que podria semblar.

Aquest llibre us el recomano, i molt, als qui us considereu grans lectors i lectores, perquè potser és més per l'alumnat de l'ESO que per a vosaltres. Però crec que també us pot agradar moltíssim.

Composició

La Nathalie, perquè sí, perquè pensa en el nostre bloc, m'envia aquesta imatge:

Gràcies, Nathalie!!!

Biblioteques, a Islàndia (i 3)

No es tracta d'una biblioteca, sinó d'un bar restaurant per a amants dels llibres: Glaetan. Fixeu-vos que la a i la e són una única vocal, al nom de l'establiment. És una de les lletres de l'alfabet islandès desconegudes per a nosaltres.

Al número 19 de Laugavegur, el carrer comercial de Reykjavik, artèria principal per on s'acaba passant un i mil cops al dia, hi vam trobar aquest bar que ens recordava aquell Cristal City de Barcelona dels anys vuitanta. Una combianació ente bar-restauarant-biblioteca, amb una atmosfera agradabilíssima que convidava a passar-hi l'estona.

Bar a la planta baixa

Menjador del restaurant al primer pis

Biblioteques, a Islàndia (2)

Era obligada una visita a la Adalbókasafn, la bibioteca de la ciutat Reykjavik. Un edifici modern i lluminós al centre de la ciutat, on vam quedar-nos amb aquestes imatges de la secció infantil:

Vam voler fotografiar amb discreció. El que vèiem era el previsible: una ambientació que convidava a passar-hi una estona, i criatures felices acompanyades de mares relaxades...

Biblioteques, a Islàndia (1)

A Stykkishólmur, una petita població portuària de la península de Snaefellsnes (al nord de Reykjavik, prop del volcà Snaefellsjökull, que Jules Verne va immortalitzar al seu Viatge al centre de la terra), la guia ens recomanava una visita a la Biblioteca de l'Aigua. Hi vam anar, encuriosides per aquest nom tan suggerent. Dalt d'un turó hi havia l'edifici de l'antiga biblioteca municipal, actualment convertit en un petit museu. 

Presenta des de fa anys la mateixa exposició, de l'artista americà Roni Horn: vint-i-quatre pilars de vidre plens d'aigua de les diferents geleres del país. A terra, gravats, adjectius en islandès i en anglès.

Ho vam trobar boniquíssim i, després de la visita, vam buscar l'actual biblioteca de la població. És a un punt molt més cèntric i accessible, i ens hi vam estar una bona estona. 

Vam trobar, en islandès, moltes novel·les conegudes: Els jocs de Fam, les de Harry Potter, d'Eragon... Al nord i al sud, tothom llegim el mateix.