diumenge, 6 de març del 2016

La lectura digital de nens i nenes


Aquest passat mes de febrer s'ha publicat Digital Literature for Children: Texts, Readers,and Educational Practices. Es tracta d'una recerca coordinada per Mireia Manresa i Neus Real, del grup Gretel de la Universitat Autònoma de Bellaterra. Entre altres coses, investiga les diferències entre la lectura analògica i la digital, per part de les criatures.
En espera que es tradueixi al català o al castellà, podeu anar fent boca amb l'article que Núria Tarragó va escriure a l'Ara.cat la setmana passada:


Del diari Ara.cat

dissabte, 5 de març del 2016

Llibres que parlen de la mort


Fa molt de temps que volíem presentar-vos, d'entre el nostre fons bibliotecari, els llibres que volen explicar la mort als nens i nenes.

Els primers, per a l'alumnat més gran de primària:


Aquests, potser per als no tan grans:


Deixeu-nos destacar-ne alguns, entre els que ens agraden més:

http://www.oqo.es/editora/es/content/jack-y-la-muerte

Versió d'una llegenda popular,  explica molt bé que mort i vida són indissolubles.  És de Tim Bowley i Nathalie Pudalov. El va publicar OQO el 2012.


De Britta Teckentrup, editat per Nubeocho el 2015. Posa l'accent en què les persones que han mort segueixen vives en el nostre record, i més encara si en parlem i les recordem plegats.


No és fàcil, petit esquirol, és, de tots, el que s'acosta amb més tendresa a la criatura que ha perdut una persona estimada, mirant de respondre-li les preguntes que, sens dubte, es deu estar fent.
És d'Elisa Ramon i Rosa Osuna, Kalandraka, 2003


La vida i la mort, pertany a la colecció de llibres de filosofia per a nens i nenes, Pensa-hi. Com gairebé tota la resta, és de Brigitte Labbé i Michel Puech. 
La col·lecció l'edita Cruïlla, i aquest el va publicar el 2005. 
Ens semblen uns llibres imprescindibles, que haurien de ser a totes les biblioteques escolars. Fan servir una fórmula d'èxit assegurat entre els petits lectors: la combinació de textos breus de ficció amb reflexions sobre el tema, que conviden a pensar, acompanyats d'unes il·lustracions humorístiques de Jacques Azam.

dijous, 3 de març del 2016

Noves propostes de la llibreria A peu, de pàgina, de Sarrià

http://www.apeudepagina.com/
 Si no coneixeu la llibreria, cliqueu damunt la foto

La llibreria A peu, de pàgina ha presentat les seves propostes pel mes de març. 
Ens agraden molt -i us recomanem l'activitat- els dos llibres triats per a la sessió de contacontes d'aquest proper dissabte, dia 5, a les 12 del migdia:


L'altre dissabte, dia 12 de març, també a les 12 del migdia, ofereix un taller sobre aquest llibre tan i tan bonic, La casa dels ratolins, de Karina Schaapman:
 
No us ho perdeu!

dimecres, 2 de març del 2016

Llibres sobre assetjament per a nens i nenes


Aquest és un bon llibre. En vàrem parlar en una entrada anterior, quan era una novetat de l'editorial Joventut, el 2015. No parla d'abusos ni d'abusadors, sinó del dret de les criatures a trobar agradables o no petons i carícies. Com dèiem aleshores, el llibre vol ajudar nens i nenes a expressar els seus sentiments i desitjos, en la convicció que donant-los seguretat en relació al seu propi cos sabran establir límits si en alguna ocasió hi necessiten.
La nena protagonista s'adreça directament als lectors, i el que els diu els és molt proper. Les il·lustracions ajuden que s'hi sentin identificats. Mireu:









Tenim a la biblioteca aquests altres dos llibres:














El primer, de Cornèlia Franz (Takatuka, 2009) és un conte amb un fil argumental. Explica un cas concret: el veí que de vegades fa cangurs a la Marta té una manera de ser carinyós amb ella que la incomoda. Ella ho viu malament, però no sap ni com dir-ho. Acaba explicant-ho a la seva mare.
L'altre, Los mayores me dan miedo, de Virginie Dumont (Serres, 2005) és similar. Per a l'alumnat més gran de primària, reforça la mateixa idea: cal explicar el que neguiteja, no guardar-s'ho mai.

Per últim, aquest llibre, que va traduir Grijalbo... el 1983! 


És d'Oralee Wachter i Jane Aaron. Pertany a la mateixa col·lecció que els antics D'on venim? i Què em passa? (de Peter Mayle i Arthur Robins, 1974, 1985). Juntament amb Cómo de hacen los niños, d'Anne Westley(1978) i Historia de un aniversario van ser els primers llibres moderns d'educació sexual que varen arribar al nostre país. 


Se acabaron los secretos explica quatre contes independents als nens i nenes. Tenen en comú que a tots ells hi ha un adult que mostra algun comportament que importuna o violenta una criatura. Igual que els altres llibres sobre el tema, el missatge subjacent és clar: Digueu no i EXPLIQUEU-HO!!!

diumenge, 28 de febrer del 2016

Ciència al conte de la Ventafocs

Un altre article recomanat, del diari Ara.
Aquest no és sobre la lectura, no. És un article científic, d'una secció de l'Aradiumenge que es diu: "Pa ciència, la nostra". Els seus autors són Dani Arbós i Màrius Bellés.

De Pep Preses, a Una mà de contes

S'han pres la molèstia de calcular com haurien d'haver estat d'alts els talons de les sabates de la Ventafocs, essent com eren de vidre, perquè ella hagués pogut sortir corrent del palau sense que es trenquessin. 
Quina desil·lusió! 

De Pep Preses, a Una mà de contes

Llegui-lo, si us plau:


Dani Arbós i Màrius Bellés

dissabte, 27 de febrer del 2016

Temps per llegir, n'hi ha

Hi ha qui troba el temps per llegir. Perquè temps per llegir, n'hi ha.
Ho diu David Cirici al final d'un article que publica avui a l'Aracriatures, a la seva columna quinzenal "Hormones, guix, etcètera"


Aprofiteu, que l'Ara.cat ens deixa llegir (i penjar al blog, suposem) deu articles cada setmana:
David Cirici

divendres, 26 de febrer del 2016

Ens ho diu Liniers



Molta pressió també per la bibliotecària (i el bibliotecari) escolar, que compra, aconsella, recomana: els llibres que els nens i nenes llegeixin a la seva infantesa els recordaran sempre...

dimecres, 24 de febrer del 2016

Kalandraka ens visita


A la reunió mensual de bibliotecàries/is del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que vam celebrar ahir a la nostra escola -les fem rotatòriament a les biblioteques de totes les escoles- hi va assistir l'Helena Garcia, de l'editorial Kalandraka.


L'havia convidat el CRP del nostre districte, a fi que ens expliqués les línies editorials d'aquest segell, i ens presentés les darreres novetats.
La taula es va omplir d'àlbums, llibres de coneixements, contes...


I també de llibres d'iniciació a la poesia, pels més petits
















No cal dir que les bibliotecàries vàrem prendre nota de molts títols, que cercarem a les llibreries ara que comencem a pensar en les adquisicions de Sant Jordi...

dilluns, 22 de febrer del 2016

Umberto Eco per a nens i nenes

El recordeu?


Destino el va publicar el 1989.
A la contraportada, un missatge d'Umberto Eco:

 
Fem el nostre homenatge a Umberto Eco -que va escriure aquest i uns altres dos contes, Los gnomos de Gnu i La historia de los novios- transcrivint el text sencer, que hem trobat a diversos webs i blogs. Tingueu paciència i arribeu al final. Val la pena.

LOS TRES COSMONAUTAS
Había una vez la tierra.
Había una vez Marte.
Estaban muy lejos el uno de la otra, en medio del cielo, y alrededor había millones de planetas y de galaxias.
Los hombres que habitaban la tierra querían llegar a Marte y a los otros planetas, ¡pero estaban tan lejos!
De todos modos, se pusieron a trabajar. Primero lanzaron satélites que giraban dos días alrededor de la tierra y luego regresaban.
Después lanzaron cohetes, pusieron perros, pero los perros no sabían hablar, y a través de la radio transmitían sólo “gua- gua.” Y los hombres no podían entender que habían visto y a donde habían llegado.
Al final encontraron personas valientes que quisieron ser cosmonautas. Se llamaban así porque partían para explorar el cosmos, es decir, el espacio infinito, con los planetas, las galaxias y todo lo que nos rodea.
Los cosmonautas, al partir, ignoraban si podían regresar. Querrían conquistar las estrellas, para que un día todos pudieran viajar de un planeta a otro, porque la tierra se había vuelto demasiado estrecha y el número de hombres crecía día a día.
Un buen día partieron de la tierra, desde tres puntos distintos, tres cohetes.
En el primero iba un norteamericano, que silbaba muy alegre un motivo de jazz.
En el segundo iba un ruso que cantaba, con voz profunda, “volga-volga”
En el tercero iba un negro que sonreía feliz, con dientes muy blancos en su cara negra. En efecto, por aquellos tiempos, los habitantes del África, que finalmente eran libres, habían demostrado ser tan hábiles como los blancos para construir ciudades, máquinas y naturalmente para ser cosmonautas.
Los tres querían llegar primero a Marte para demostrar quién era el más valiente. El norteamericano, en efecto, no quería al ruso, y el ruso no quería al norteamericano y todo porque para dar los buenos días, decía: “how do you do”, y el ruso decía. “zgpabctbyutge”.
Por eso no se comprendían y se creían distintos.
Los dos además no querían al negro porque tenía un color distinto.
Por eso no se comprendían.
Como los tres eran muy valientes, llegaron a Marte casi al mismo tiempo.
Llegó la noche. Había en torno de ellos un extraño silencio, y la tierra brillaba en el cielo como si fuese una estrella lejana.
Los cosmonautas se sentían tristes y perdidos, y el americano, en la oscuridad, llamó a la mamá.
Dijo: “mamie”
Y el ruso dijo: “mama”
Y el negro dijo: “mbamba”
Pero enseguida comprendieron que estaban diciendo lo mismo y que tenían los mismos sentimientos. Así fue que se sonrieron uno al otro, se acercaron, juntos encendieron un fueguito, y cada uno cantó canciones de su país. Entonces se armaron de coraje y, mientras esperaban el amanecer, aprendieron a conocerse.
Por fin se hizo de día: hacía mucho frío. Y de repente, de un grupito de árboles, salió un marciano. ¡Era realmente horrible verlo! era todo verde, tenía dos antenas en lugar de las orejas, una trompa y seis brazos.
Los miró y dijo: ¡grrrr!
En su idioma quería decir: “mamita querida”, ¿quiénes son esos seres tan horribles?
Pero los terrestres no lo comprendían y creyeron que su grito era un rugido de guerra.
Fue así como decidieron matarlo con sus desintegradores atómicos. Pero de pronto, en medio del enorme frío del amanecer, un pajarito marciano, que evidentemente había escapado del nido, cayó al suelo temblando de frío y de miedo. Piaba desesperado, más o menos como un pajarito terrestre. Daba realmente pena. El norteamericano, el ruso y el negro lo miraron y no pudieron contener una lágrima de compasión.
En ese momento sucedió algo extraño. También el marciano se acercó al pajarito, lo miró y dejó escapar dos hebras de humo de la trompa. Y los terrestres, de golpe, comprendieron que el marciano estaba llorando. A su modo como lloran los marcianos.
Después vieron que se inclinaba sobre el pajarito y lo alzaba entre sus seis brazos tratando de darle calor.
El negro, que en otros tiempos había sido perseguido porque tenía negra la piel y por eso mismo sabía cómo son las cosas, dijo a sus dos amigos terrestres:
¿Se dieron cuenta? Creíamos que ese monstruo era distinto de nosotros, pero también el ama  a los animales, sabe conmoverse, ¡tiene un corazón y sin duda un cerebro! ¿Creen todavía que hay que matarlo?
No era necesario hacer semejante pregunta. Los terrestres ya habían aprendido la lección. Que dos personas sean distintas no significa que deban ser enemigas.
Por tanto, se acercaron al marciano y le tendieron la mano.
Y el que tenía seis, les dio la mano a los tres, a un tiempo, mientras que con las que le quedaban libres hacía gestos de saludo.
Y señalando la tierra, distante del cielo, hizo entender que deseaba viajar allá, para conocer a los otros habitantes y estudiar junto a ellos la forma de fundar una gran república espacial en la que todos se amaran y estuvieran de acuerdo. Los terrestres dijeron que sí, entusiasmados.
Y para festejar el acontecimiento le ofrecieron un caramelo. El marciano muy contento, se lo introdujo en la nariz. Pero ya los terrestres no se escandalizaron más.
Habían comprendido que, tanto en la tierra como en los otros planetas, cada uno tiene sus propias costumbres, pero que sólo era cuestión de comprenderse los unos a los otros

diumenge, 21 de febrer del 2016

"Quina festa, poder ser adolescent lector en una llibreria d'avui"

De ciertadistancia.com

La frase de l'encapçalament és de Care Santos. Ho diu, avui, al suplement Rar del diari Ara, com a cloenda d'un article amb el que ens identifiquem de l'inici fins al final. 

L'article es titula "El Harry i uns amics", en honor de J.K. Rowling, una de les autores cabdals en la puixança actual de la literatura juvenil. 

No diem res més. Aquest sí que el podeu llegir sencer, clicant aquí. Especialment recomanat als adolescents, i als seus pares que, de vegades, no saben quin títol regalar-los...

dimecres, 17 de febrer del 2016

Vint-i-cinc anys d'"Anem a caçar un ós", de Michael Rosen i Helen Oxembury

Aquest any celebrem el vint-i-cinquè aniversari d'un llibre imprescindible. Aquest:


Després de molts anys de llegir-lo en castellà, Ekaré (Isabel Olid) el va traduir al català el 2013.
Hem d'agrair també a Ekaré la possibilitat de llegir una entrevista conjunta a l'autor del text, Michael Rosen, i a la il·lustradora, Helen Oxembury. No us la perdeu:

http://edicionesekare.blogspot.com.es/2016/01/vamos-cazar-un-oso.html

 I, sobretot, no deixeu de veure i gaudir el vídeo on Michael Rosen explica el conte. És boníssim!

dimarts, 16 de febrer del 2016

Llibres cremats, en l'obra d'Anselm Kiefer

Del Centre Pompidou

Un camp a l'hivern. Els solcs inundats convergeixen a l'infinit. Un camp cobert per llibres cremats, com cadàvers dispersos en una terra que, malgrat tot, tornarà a ser fèrtil. Es diu Per a Paul Celan: Flor de cendra.


És una obra del pintor i escultor alemany Anselm Kiefer. El Centre Pompidou li està dedicant la primera exposició retrospecrtiva en trenta anys.










L'autor, que va néixer el 1945, diu d'ell mateix que s'ha negat a participar de l'amnèsia col·lectiva alemanya que vol oblidar la barbàrie del nazisme.


dilluns, 15 de febrer del 2016

Escolta'ls, Santi Vila

D'Aragirona.cat


Al diari Ara d'ahir, diumenge, en un interessant article titulat La cultura posa deures al conseller Santi Vila, vint-i-cinc personalitats de la cultura catalana s'adreçaven al nou conseller de cultura i li assenyalaven el que per a ells seria prioritari de fer al llarg del seu mandat. Parlaven des del món de les arts escèniques, des de la música, el cinema, les arts plàstiques, i des del món dels llibres.

Tots ells estaven d'acord en una premissa inicial: cal superar el pressupost que gestiona el seu departament. El 2015 era un 0,8% del pressupost de la Generalitat, quan el mínim acceptables seria de l'1,5% (molt mínim!)

De llibres en parlaven quatre personatges. Antoni Guiral, director del Saló del Còmic, reivindicava, lògicament, el Museu del Còmic. Els altres tres eren Bel Olid, traductora i escriptora, pesidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; Patrici Tixis, president del Gremi d'Editors; i Fe Fernàndez, llibretera de l'Espolsada, de Les Franqueses del Vallès.

Cito un fragment de cadascun d'ells, seguint l'ordre indicat:

"Ens agradaria que hi hagués un pla important de foment de la lectura que comptés amb els autors..."
"Li denanaria al conseller protecció a les llibreries i una dotació millor per les biblioteques per renovar el seu estoc. I que es fomenti el gust per la lectura."
"...també caldria posar en alça el valor de la lectura a les escoles."

Escolta'ls, Santi Vila! I fes els deures!!!


Amb Mascarell, l'anterior conseller. Del diari Ara

diumenge, 14 de febrer del 2016

Una cartellera per a Lenain-Durand

Aquests dos autors, de qui us vam parlar llargament en una entrada de fa uns dies, mereixien una cartellera al rebedor de la biblioteca. A ells i als seus llibres dediquem la cartellera d'aquesta quinzena:



Els llibres protagonitzats per la Marta/Luna. Ja els tenim tots (els publicats aquí):


I els altres:


dissabte, 13 de febrer del 2016

Treballs dels llibres llegits

Feia molts dies que no us mostràvem els treballs que fan els nens i nenes del cicle mitjà i superior, després de llegir un llibre.


Veieu que a l'exposició hi ha, com és habitual, escrits, dibuixos i construccions.
Us mostrem de prop algunes d'aquestes darreres. La primera l'ha fet en Biel M., de Planetes. És un teatrí amb els personatges d'un dels diaris d'en Greg:


Aquest treball és una recreació d'un llibre que ja té molts anys: El dofí d'en Lluís, de Michael Morpurgo. És d'en Mark, de Sargantanes:


I el tercer no necessita presentació. Segur que reconeixeu el Sr. Flat, de les novel·letes de Jaume Copons i Liliana Fortuny. L'ha fet en Joaquim, de Sargantanes:


Un collage d'en Dídac Rodríguez, de Planetes, inspirat en El lladre de menjar, de Pere Virgili:


I la reunió de tots els personatges de Mi prima Carolina, també de Michael Morpurgo. És evident que les il·lustracions del llibre són de Tony Ross. L'ha fet la Júlia, de Llúdrigues:


Si voleu una opinió sobre la validesa d'aquest tipus de treballets sobre els llibres llegits, podeu mirar aquesta entrada, publicada fa un parell d'anys. O aquesta altra, on citàvem el que en pensa la Teresa Colomer, especialista en literatura infantil i juvenil.