dissabte, 29 de setembre de 2012

Blancanieves, de Pablo Berger


Feia molts dies que no donavem cap notícia d'adaptacions cinematogràfiques. Aquesta no la podíem passar per alt.
Queda clar que no és per criatures. Si voleu, aneu llegint les crítiques, us penjo la de Carlos Boyero, de El País, i la de Lluís Bonet Mojica, de La Vanguardia. I, com sempre, el tràiler:

Si la veieu, pengeu un comentari, va!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La veritat, això dels toros no m'atreu gaire

Anònim ha dit...

Blancanieves no és la millor pel·lícula de l’any i és possible que no agradi a tothom, però és una pel·lícula excepcional.
Avui dia tots estem acostumats a veure el cinema americà i trobem normal la seva estètica, la que han generalitzat els telefilms. Es un cine de plans curts i ràpids, tot passa molt de pressa, l’acció t’atrapa i t’arrossega. La peli s’acaba en un moment...i a per una altra!
Però hi ha altres maneres de fer cine. Maneres de fer i maneres de veure que s’han anat perdent, per exemple les del cinema mut. I Blancanieves, pel·lícula en blanc i negre i muda n’és un exemple. Un meravellós exemple d’excepció.
Si aneu a veure-la comprovareu la intensitat i l’emoció que transmeten cada imatge, la quantitat de coses que diu, que suggereix, que deixa endevinar cada fotograma, la força suggeridora de la música, del gest d’un personatge. Tot és nou, tot és diferent a Blancanieves. Hi trobareu una sorpresa a cada instant. I quan sortiu del cinema seguireu recordant les seves imatges. No les oblidareu fàcilment.
I, sobre tot, no us feu enrere per por a trobar-vos amb una “espanyolada”. El director, Pablo Berger, és un basc, professor de direcció de cinema a Nova York. L’argument és un conte clàssic, ja el coneixeu. I l’acció transcorre a l’Andalusia tràgica del primer terç del segle XX, la de García Lorca i de Miguel Hernández. Res a veure amb el “cine de pandereta”. Res a veure amb Alfredo Landa i companyia. (I tampoc, fora de ser muda i rodada en blanc i negre, no s’assembla gens a The Artist).
Això sí, aneu preparats: és una pel·lícula molt trista.

la bibliotecària ha dit...

Anònim, m'ha interessat moltíssim el teu comentari. Gràcies a tul'aniré a veure. Gràcies!
Mariona