dissabte, 3 de desembre de 2011

Contes que volen educar

Hi ha contes, històries i novel·les que, sense que ens n'adonem, ens transmeten emocions positives, ens fan valorar les actituds dels seus protagonistes, ens encomanen bons sentiments... són llibres que ens fan créixer, emocionalment i personalment. A la biblioteca ens agrada tenir-ne, i els recomanem als nostres nens i nenes.

A les llibreries hi trobem, de vegades, uns altres llibres. Toquen temes d'urbanitat, de sentiments o de situacions que es poden donar a la vida de les criatures, amb una intenció clarament educativa. Sovint són llibres que pertanyen a col·leccions i són fets per encàrrec, per un o diferents autors. Aquest tipus de llibre no agrada gaire als nens i nenes, perquè, com és lògic, saben discernir gairebé sempre entre el que és un llibre de qualitat i el que no ho és.


En David Cirici, novel·lista per a joves i adults, contista en colaboració amb la Marta Balaguer, alhora que periodista, va escriure a l'Aracriatures un article molt interessant sobre aquest tipus de llibres. Ell ho centrava en el tema dels pares separats:

Contes sobre la separació
David Cirici

No m'agraden els contes que pretenen explicar la separació als nens. Potser n'hi ha algun de bo, però no l'he sabut trobar.  És més: no m'agraden els llibres que es disfressen de literatura per explicar  els drames de la vida: les malalties, la separació, la guerra o la mort.  I no és que no m'agradin perquè pensi que als nens no se'ls ha de parlar d'aquestes coses. Al contrari. Es pot parlar de tot. El  que passa és que semblen, i gairebé sempre ho són, encàrrecs d'editorials que miren de buscar un públic específic a partir d'un tema, però no d'una història. El resultat és que són llibres escrits amb bona fe, no en dubto, però sense cap ànima creativa. Trobo bé que es facin llibres de contingut sobre el tema, com és el cas de Dinosaurs Divorce, de Marc Brown, plantejat com una guia. Però quan es disfressen de narració per a nens, gairebé tots els autors confonen tema i argument i es limiten a relatar, d'una manera simple i esquemàtica, la història d'una pares que expliquen als seus fills que se separen i bla, bla, bla. Com que no s'hi maten, n'hi ha molts que parlen exactament del mateix: les dues cases dels fills de separats. D'aquí que, als límits del plagi, hi hagi un munt de llibres amb el mateix títol, com Visc a dues cases, la versió catalana del llibre de l'holandesa Marian De Smet, i Visc en dues cases, versió d'un original en castellà de Miren Agur, llibres que coincideixen també amb Mes deux maisons, de Claire Masurel, i amb I have two houses, de Shell Hillman. A més del títol, tots coincideixen a explicar, més o menys, que això de tenir dues cases al principi és molt pesat, però que després li acabes trobant la gràcia. 
Un bon exemple de creativitat, de bon argument a partir del tema de la separació, és l'E.T d'Spielberg. El director va saber mantenir el tema en un segon pla, d'una manera subtil, però en bona part és el que volia explicar. El mateix extraterrestre va ser una fantasia seva per omplir la solitud que va sentir quan els seus pares es van separar. El que l'espectador percep a través del nen  és el neguit i el  desemparament  de l'Eliot davant del divorci dels seus pares, i la solitud, amb un punt de depressió, que afecta la mare. El que li arriba al públic és una emoció, una vivència, i no una lliçoneta sobre si tenim una o dues cases.


D'en David Cirici, antic pare de l'escola, tenim alguns contes a la nostra biblioteca, fets amb la col·laboració i les il·lustracions de la Marta Balaguer:





















3 comentaris:

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

Difícil no estar-hi d'acord... De fet, jo al menys crec que les raons per les que llegeixen els petits no són tan diferents de les que ens mouen als grans: diversió, entreniment, descobriment, plaer, emoció... Mai que ens ensenyin una lliçó moral o a consolar-nos amb les coses menys bones de la vida. Com bé dius, això ja ho fa, la bona literatura. Però no és la seva fi ni s'acaba aquí. Si ho fa, és justament perquè va més enllà d'aquí.

Margotn 6è ha dit...

A casa tenim libres de " Bet Bup", Mariona!!! Són molt divertits, i a l'Alice li agraden molt! Ja se que no poso mai comentari al blog, però es que no tinc temps...

la bibliotecària ha dit...

Margot,
No et preocupis si no tens temps d'escriure al bloc... El que m'agradaria és que hi entressis de tant en tant i, sobretot, que segueixis trobant temps per llegir. I això sí que ho fas!