diumenge, 28 de febrer del 2016

Ciència al conte de la Ventafocs

Un altre article recomanat, del diari Ara.
Aquest no és sobre la lectura, no. És un article científic, d'una secció de l'Aradiumenge que es diu: "Pa ciència, la nostra". Els seus autors són Dani Arbós i Màrius Bellés.

De Pep Preses, a Una mà de contes

S'han pres la molèstia de calcular com haurien d'haver estat d'alts els talons de les sabates de la Ventafocs, essent com eren de vidre, perquè ella hagués pogut sortir corrent del palau sense que es trenquessin. 
Quina desil·lusió! 

De Pep Preses, a Una mà de contes

Llegui-lo, si us plau:


Dani Arbós i Màrius Bellés

dissabte, 27 de febrer del 2016

Temps per llegir, n'hi ha

Hi ha qui troba el temps per llegir. Perquè temps per llegir, n'hi ha.
Ho diu David Cirici al final d'un article que publica avui a l'Aracriatures, a la seva columna quinzenal "Hormones, guix, etcètera"


Aprofiteu, que l'Ara.cat ens deixa llegir (i penjar al blog, suposem) deu articles cada setmana:
David Cirici

divendres, 26 de febrer del 2016

Ens ho diu Liniers



Molta pressió també per la bibliotecària (i el bibliotecari) escolar, que compra, aconsella, recomana: els llibres que els nens i nenes llegeixin a la seva infantesa els recordaran sempre...

dimecres, 24 de febrer del 2016

Kalandraka ens visita


A la reunió mensual de bibliotecàries/is del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que vam celebrar ahir a la nostra escola -les fem rotatòriament a les biblioteques de totes les escoles- hi va assistir l'Helena Garcia, de l'editorial Kalandraka.


L'havia convidat el CRP del nostre districte, a fi que ens expliqués les línies editorials d'aquest segell, i ens presentés les darreres novetats.
La taula es va omplir d'àlbums, llibres de coneixements, contes...


I també de llibres d'iniciació a la poesia, pels més petits
















No cal dir que les bibliotecàries vàrem prendre nota de molts títols, que cercarem a les llibreries ara que comencem a pensar en les adquisicions de Sant Jordi...

dilluns, 22 de febrer del 2016

Umberto Eco per a nens i nenes

El recordeu?


Destino el va publicar el 1989.
A la contraportada, un missatge d'Umberto Eco:

 
Fem el nostre homenatge a Umberto Eco -que va escriure aquest i uns altres dos contes, Los gnomos de Gnu i La historia de los novios- transcrivint el text sencer, que hem trobat a diversos webs i blogs. Tingueu paciència i arribeu al final. Val la pena.

LOS TRES COSMONAUTAS
Había una vez la tierra.
Había una vez Marte.
Estaban muy lejos el uno de la otra, en medio del cielo, y alrededor había millones de planetas y de galaxias.
Los hombres que habitaban la tierra querían llegar a Marte y a los otros planetas, ¡pero estaban tan lejos!
De todos modos, se pusieron a trabajar. Primero lanzaron satélites que giraban dos días alrededor de la tierra y luego regresaban.
Después lanzaron cohetes, pusieron perros, pero los perros no sabían hablar, y a través de la radio transmitían sólo “gua- gua.” Y los hombres no podían entender que habían visto y a donde habían llegado.
Al final encontraron personas valientes que quisieron ser cosmonautas. Se llamaban así porque partían para explorar el cosmos, es decir, el espacio infinito, con los planetas, las galaxias y todo lo que nos rodea.
Los cosmonautas, al partir, ignoraban si podían regresar. Querrían conquistar las estrellas, para que un día todos pudieran viajar de un planeta a otro, porque la tierra se había vuelto demasiado estrecha y el número de hombres crecía día a día.
Un buen día partieron de la tierra, desde tres puntos distintos, tres cohetes.
En el primero iba un norteamericano, que silbaba muy alegre un motivo de jazz.
En el segundo iba un ruso que cantaba, con voz profunda, “volga-volga”
En el tercero iba un negro que sonreía feliz, con dientes muy blancos en su cara negra. En efecto, por aquellos tiempos, los habitantes del África, que finalmente eran libres, habían demostrado ser tan hábiles como los blancos para construir ciudades, máquinas y naturalmente para ser cosmonautas.
Los tres querían llegar primero a Marte para demostrar quién era el más valiente. El norteamericano, en efecto, no quería al ruso, y el ruso no quería al norteamericano y todo porque para dar los buenos días, decía: “how do you do”, y el ruso decía. “zgpabctbyutge”.
Por eso no se comprendían y se creían distintos.
Los dos además no querían al negro porque tenía un color distinto.
Por eso no se comprendían.
Como los tres eran muy valientes, llegaron a Marte casi al mismo tiempo.
Llegó la noche. Había en torno de ellos un extraño silencio, y la tierra brillaba en el cielo como si fuese una estrella lejana.
Los cosmonautas se sentían tristes y perdidos, y el americano, en la oscuridad, llamó a la mamá.
Dijo: “mamie”
Y el ruso dijo: “mama”
Y el negro dijo: “mbamba”
Pero enseguida comprendieron que estaban diciendo lo mismo y que tenían los mismos sentimientos. Así fue que se sonrieron uno al otro, se acercaron, juntos encendieron un fueguito, y cada uno cantó canciones de su país. Entonces se armaron de coraje y, mientras esperaban el amanecer, aprendieron a conocerse.
Por fin se hizo de día: hacía mucho frío. Y de repente, de un grupito de árboles, salió un marciano. ¡Era realmente horrible verlo! era todo verde, tenía dos antenas en lugar de las orejas, una trompa y seis brazos.
Los miró y dijo: ¡grrrr!
En su idioma quería decir: “mamita querida”, ¿quiénes son esos seres tan horribles?
Pero los terrestres no lo comprendían y creyeron que su grito era un rugido de guerra.
Fue así como decidieron matarlo con sus desintegradores atómicos. Pero de pronto, en medio del enorme frío del amanecer, un pajarito marciano, que evidentemente había escapado del nido, cayó al suelo temblando de frío y de miedo. Piaba desesperado, más o menos como un pajarito terrestre. Daba realmente pena. El norteamericano, el ruso y el negro lo miraron y no pudieron contener una lágrima de compasión.
En ese momento sucedió algo extraño. También el marciano se acercó al pajarito, lo miró y dejó escapar dos hebras de humo de la trompa. Y los terrestres, de golpe, comprendieron que el marciano estaba llorando. A su modo como lloran los marcianos.
Después vieron que se inclinaba sobre el pajarito y lo alzaba entre sus seis brazos tratando de darle calor.
El negro, que en otros tiempos había sido perseguido porque tenía negra la piel y por eso mismo sabía cómo son las cosas, dijo a sus dos amigos terrestres:
¿Se dieron cuenta? Creíamos que ese monstruo era distinto de nosotros, pero también el ama  a los animales, sabe conmoverse, ¡tiene un corazón y sin duda un cerebro! ¿Creen todavía que hay que matarlo?
No era necesario hacer semejante pregunta. Los terrestres ya habían aprendido la lección. Que dos personas sean distintas no significa que deban ser enemigas.
Por tanto, se acercaron al marciano y le tendieron la mano.
Y el que tenía seis, les dio la mano a los tres, a un tiempo, mientras que con las que le quedaban libres hacía gestos de saludo.
Y señalando la tierra, distante del cielo, hizo entender que deseaba viajar allá, para conocer a los otros habitantes y estudiar junto a ellos la forma de fundar una gran república espacial en la que todos se amaran y estuvieran de acuerdo. Los terrestres dijeron que sí, entusiasmados.
Y para festejar el acontecimiento le ofrecieron un caramelo. El marciano muy contento, se lo introdujo en la nariz. Pero ya los terrestres no se escandalizaron más.
Habían comprendido que, tanto en la tierra como en los otros planetas, cada uno tiene sus propias costumbres, pero que sólo era cuestión de comprenderse los unos a los otros

diumenge, 21 de febrer del 2016

"Quina festa, poder ser adolescent lector en una llibreria d'avui"

De ciertadistancia.com

La frase de l'encapçalament és de Care Santos. Ho diu, avui, al suplement Rar del diari Ara, com a cloenda d'un article amb el que ens identifiquem de l'inici fins al final. 

L'article es titula "El Harry i uns amics", en honor de J.K. Rowling, una de les autores cabdals en la puixança actual de la literatura juvenil. 

No diem res més. Aquest sí que el podeu llegir sencer, clicant aquí. Especialment recomanat als adolescents, i als seus pares que, de vegades, no saben quin títol regalar-los...

dimecres, 17 de febrer del 2016

Vint-i-cinc anys d'"Anem a caçar un ós", de Michael Rosen i Helen Oxembury

Aquest any celebrem el vint-i-cinquè aniversari d'un llibre imprescindible. Aquest:


Després de molts anys de llegir-lo en castellà, Ekaré (Isabel Olid) el va traduir al català el 2013.
Hem d'agrair també a Ekaré la possibilitat de llegir una entrevista conjunta a l'autor del text, Michael Rosen, i a la il·lustradora, Helen Oxembury. No us la perdeu:

http://edicionesekare.blogspot.com.es/2016/01/vamos-cazar-un-oso.html

 I, sobretot, no deixeu de veure i gaudir el vídeo on Michael Rosen explica el conte. És boníssim!

dimarts, 16 de febrer del 2016

Llibres cremats, en l'obra d'Anselm Kiefer

Del Centre Pompidou

Un camp a l'hivern. Els solcs inundats convergeixen a l'infinit. Un camp cobert per llibres cremats, com cadàvers dispersos en una terra que, malgrat tot, tornarà a ser fèrtil. Es diu Per a Paul Celan: Flor de cendra.


És una obra del pintor i escultor alemany Anselm Kiefer. El Centre Pompidou li està dedicant la primera exposició retrospecrtiva en trenta anys.










L'autor, que va néixer el 1945, diu d'ell mateix que s'ha negat a participar de l'amnèsia col·lectiva alemanya que vol oblidar la barbàrie del nazisme.


dilluns, 15 de febrer del 2016

Escolta'ls, Santi Vila

D'Aragirona.cat


Al diari Ara d'ahir, diumenge, en un interessant article titulat La cultura posa deures al conseller Santi Vila, vint-i-cinc personalitats de la cultura catalana s'adreçaven al nou conseller de cultura i li assenyalaven el que per a ells seria prioritari de fer al llarg del seu mandat. Parlaven des del món de les arts escèniques, des de la música, el cinema, les arts plàstiques, i des del món dels llibres.

Tots ells estaven d'acord en una premissa inicial: cal superar el pressupost que gestiona el seu departament. El 2015 era un 0,8% del pressupost de la Generalitat, quan el mínim acceptables seria de l'1,5% (molt mínim!)

De llibres en parlaven quatre personatges. Antoni Guiral, director del Saló del Còmic, reivindicava, lògicament, el Museu del Còmic. Els altres tres eren Bel Olid, traductora i escriptora, pesidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; Patrici Tixis, president del Gremi d'Editors; i Fe Fernàndez, llibretera de l'Espolsada, de Les Franqueses del Vallès.

Cito un fragment de cadascun d'ells, seguint l'ordre indicat:

"Ens agradaria que hi hagués un pla important de foment de la lectura que comptés amb els autors..."
"Li denanaria al conseller protecció a les llibreries i una dotació millor per les biblioteques per renovar el seu estoc. I que es fomenti el gust per la lectura."
"...també caldria posar en alça el valor de la lectura a les escoles."

Escolta'ls, Santi Vila! I fes els deures!!!


Amb Mascarell, l'anterior conseller. Del diari Ara

diumenge, 14 de febrer del 2016

Una cartellera per a Lenain-Durand

Aquests dos autors, de qui us vam parlar llargament en una entrada de fa uns dies, mereixien una cartellera al rebedor de la biblioteca. A ells i als seus llibres dediquem la cartellera d'aquesta quinzena:



Els llibres protagonitzats per la Marta/Luna. Ja els tenim tots (els publicats aquí):


I els altres:


dissabte, 13 de febrer del 2016

Treballs dels llibres llegits

Feia molts dies que no us mostràvem els treballs que fan els nens i nenes del cicle mitjà i superior, després de llegir un llibre.


Veieu que a l'exposició hi ha, com és habitual, escrits, dibuixos i construccions.
Us mostrem de prop algunes d'aquestes darreres. La primera l'ha fet en Biel M., de Planetes. És un teatrí amb els personatges d'un dels diaris d'en Greg:


Aquest treball és una recreació d'un llibre que ja té molts anys: El dofí d'en Lluís, de Michael Morpurgo. És d'en Mark, de Sargantanes:


I el tercer no necessita presentació. Segur que reconeixeu el Sr. Flat, de les novel·letes de Jaume Copons i Liliana Fortuny. L'ha fet en Joaquim, de Sargantanes:


Un collage d'en Dídac Rodríguez, de Planetes, inspirat en El lladre de menjar, de Pere Virgili:


I la reunió de tots els personatges de Mi prima Carolina, també de Michael Morpurgo. És evident que les il·lustracions del llibre són de Tony Ross. L'ha fet la Júlia, de Llúdrigues:


Si voleu una opinió sobre la validesa d'aquest tipus de treballets sobre els llibres llegits, podeu mirar aquesta entrada, publicada fa un parell d'anys. O aquesta altra, on citàvem el que en pensa la Teresa Colomer, especialista en literatura infantil i juvenil.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Autors que ens agraden: Thierry Lenain i Delphine Durand



Ja fa uns anys que vàrem conèixer els llibres de la parella Lenain - Durand, que Baula havia traduït al català. 
El primer, D'on surt aquesta nena? (Baula, 2005) és un llibre trencador. D'estereotips: les nenes s'han de comportar com a nenes? Què vol dir, ser nena?
El segon, Els petons de la Marta (Baula, 2010), és un bon llibre d'educació sentimental. Ens explica com una nena, la Marta, té un nen, en Max, absolutament pendent d'ella. Tant, que gairebé ens fa patir. Finalment en Max reacciona i es rebela...

Mentre esperem que Baula en publiqui més, els hem comprat en castellà. Edelvives ha publicat tots aquests:

La protagonista, ara, és la Luna. La Luna vol tenir un bebè. Li proposa a en Sami de fer-ne un. Li explica, a la seva manera, com es fan, i es posen mans a l'obra. L'endemà la Luna arriba a l'escola amb un coixí sota la panxa. Pot ser que hi tingui un bebè?

Els altres dos parlen de la gelosia. Al primer en Max pateix per si mai algun altre nen s'enamora, com ell, de la Luna. Al segon la Luna es mor de gelos perquè la mestra substituta que acaba d''arribar a l'escola és maquíssima, i en Max n'està molt, d'ella...















Luna y el vestido de Max (Edelvives, 2012) torna a parlar del que és de nen i el que és de nena. En Max s'entesta que la Luna tingui un vestit de princeseta, però ella no en vol saber res. Al final se'l posarà amb una condició: que ell també se l'emprovi. A en Max li queda molt bé!


Thierry Lenain i Delphine Durand són dos autora francesos que han publicat molts més llibres com aquests (i molts d'altres) a casa seva. Allí la nena es diu Zazie, i ens morim de ganes que algú ens els faci arribar. Mireu: la Zazie no vol ser hostessa, vol tenir uns pits ben grossos, perd el cap... Com ens convenen llibres que toquin aquests temes, amb un sentit de l'humor fresc i desavergonyit!



 La Zazie és tan popular a França que l'han portat a la televisió, com a film d'animació:

 

 

Lenain - Durand ha parlat d'altres temes, també. Aquí en Roc es queda sol al pati perquè no li agrada barrejar-se amb els nens que no són com ell. El final del llibre és contundent: no juga amb ningú, perquè com ell només hi ha un nen, ell mateix.


Amb l'il·lustrador Olivier Tallec, Lenain va publicar un àlbum preciós l'any 2007. Habría que.... El va editar Kókinos, i no deu ser fàcil trobar-lo. Si mai el trobeu, no dubteu a llegir-lo, a comprar-lo.


Un nen mira el món que l'envolta, i no li agrada. Malgrat tot, no es deixa vèncer per la desesperança. El text és gairebé un poema:
...
El niño vio la miseria.
Y se dijo que habría que aprender a sumar,
a restar y a multiplicar, y después a dividir
 Habría que aprender a compartir el dinero,
el pan, el aire y la tierra.
 ...
El niño vio las lágrimas.
Y se dijo que habría que aprender a abrazarse,
a no tener miedo de los besos.
Habría que aprender a decir te quiero, 
aún sin haberlo escuchado jamás.


Aquest ens agradaria molt de tenir i, encara més, d'entendre'l. L'autor és Thierry Lenain, però les il·lustracions no són de Delphine Durand, sinó de Benoit Morel. És un llibre d'educació sexual... del segle XXI. Si cliqueu damunt la portada veureu un comentari sobre el llibre, en francès. Se us farà la boca aigua!


http://www.unidivers.fr/cest-ta-vie-le-sexe-amour-thierry-lenain-benoit-morel/

A l'escola aquests llibres agraden molt, especialment, esclar, Luna quiere un bebé (Edelvives, 2005). Mireu quin treball n'ha fet la Joana, de quart:


dissabte, 6 de febrer del 2016

Un conte abans d'anar a dormir

Recomanem a les famílies que expliquin contes a les criatures abans d'anar a dormir. I això mateix fem nosaltres. En Batet explica un conte a les Sargantanes.  L'Ester, la tutora, l'acompanya:


Les Sargantanes, mica a mica, s'aniran adormint...


Però el millor de tot és que això passa a la biblioteca de l'escola. Les Sargantanes, nois i noies de 6è, han disfressat l'escola la vigília de Carestoltes i s'ho han guanyat a pols!



Si cliqueu aquí, trobareu més informació sobre aquesta activitat que cada any duem a treme a la biblioteca..

divendres, 5 de febrer del 2016

Carnestoltes i llibres

És el tema que avui toca: som a Carnaval i hem de mostrar els llibres que tenim. No és un assumpte fàcil. Mireu:


Una quants llibres que parlen de màscares i disfresses: 


Uns altres que volen explicar als nens i nenes d'on ve aquesta tradició  de fer poca-soltades perquè un ho proposa i, en acabat, cremar el rei que ens ho feia passar tan bé!


 I  dos contes, un pels més petits i l'altre per al cicle inicial,  tots dos molt bons:


El primer, El carnaval dels animals, de la gran Marianne Dubuc, és de Joventut (2011). Ens explica que tots els animals estan convidats a una festa de carnaval, i s'han de disfressar. El lleó es disferessa d'elefant, l'elefant de lloro i el lloro de tortuga.... Aquest és l'inici d'una llarga història encadenada, plena d'humor i simpatia:




Rínxols d'ós, de la mateixa editorial, és una proposta molt original Stéphane Servant, que dedica el llibre "a tots els ossets a qui els agrada portar faldilles i a totes les ossetes a qui els agrada portar granotes de feina". Il·lustrat per Laetitia Le Saux, ens mostra óssos amb rínxols i llops vestits de Caputxeta. Visca Carnaval, que ho capgira tot, per més que el pare ós no vulgui acceptar-ho!!!

http://www.editorialjuventud.es/4085.html
Cliqueu per anar a la pàgina de Joventut