I ens ha sabut molt greu saber que va morir ahir, als setanta-cinc anys. Era xilè, va haver de marxar del seu país el setembre del 1973, a causa del cop d'estat de Pinochet, i va venir a Catalunya. Va viure des d'aleshores a Sitges, amb M. Luz Uribe, la seva dona, autora de contes i poemes.
Era dibuixant i il·lustrador. Segur que tots i totes coneixeu les historietes del Magazin de La Vanguardia. Les dibuixava ell, cada setmana, des de l'any 1984. No eren acudits, de vegades feien somriure, però d'altres eren molt tristes: parlaven de l'ànima humana, de la soledat de les persones, de la incomunicació... eren tendres, iròniques, sovint amb un punt de surrealisme.
Us en deixo dues, que fan pensar. Sobre la necessitat de posar-nos en el lloc dels altres, sobre l'absurd de les guerres...
Va escriure molts contes per a nens i nenes. Ell sol, o il·lustrant els textos de M. Luz Uribe. A l'escola en tenim només dos, Petjades gegants, de Kalandraka, que és una història deliciosa, i El petit avet, de Cruïlla -només són d'ell les il·lustracions-. Però a una biblioteca pública podeu demanar Qui ha vist les tisores?, Hilderita i Maximilià, La família Numerozzi, El buen amigo del cielo i molts més. Segur que us agradaran.
Va il·lustrar un llibre per a adults, Firmin, de Sam Savage. En Firmin és, com podeu veure, un ratolí de biblioteca. Mireu-vos el vídeo, encara que no entengueu el text, és boníssim!
I si entreu a la web de La Vanguardia, o a la del propi Fernando Krahn, hi trobareu animacions molt interessants.
4 comentaris:
Les seves històries eren el millor de la Vanguardia de diumenge. El Magazine el començava pel final, per assaborir, abans que res, l'humor de Fernando Krahn.
La meva filla, llavors una nena, s'ho mirava. Com que eren dibuixets es pensava que eren per a criatures. De vegades en pescava el sentit, i també li agradaven a ella.
Mirarem de trobar els seus contes...
el primer comic es divertit pero el segon no l'entntenc. Algu mel pot explicar amb un comentari?
Jo sempre primer miro els comics de Krahn perque crec que són el millor de la revista Magazine.
Per això sempre comenso pel final
Benvolgut anònim,
Fernando Krahn ens dibuixa penjats, indefensos, cara a cara, persones iguals amb idèntic problema, els dos soldats d'exèrcits enemics. Crec que és una història en contra de la guerra, de les guerres. No t'ho sembla?
Publica un comentari a l'entrada