Aquesta és una frase que diem sovint als nostres nens i nenes, sobretot als de 6è, que se'n van cap a l'institut. De tant en tant, algú ens torna algun llibre mesos més tard, o fins i tot anys més tard. Com en aquest cas que us expliquem avui, que supera tot el que havíem viscut fin ara.
Una antiga família de l'escola que endreçava casa seva -a fons- ha trobat aquest llibre:
No tenia número de registre amb codi de barres, però sabem que era el llibre n.6993. Ho diu, a mà, al sobre de paper enganxat a la seva guarda posterior. I també dins el sobre, a la targeta de registre:
Mireu quantes coses més ens diu la targeta:
Nosaltres reconeixem amb il·lusió la lletra de la bibliotecària de l'escola que el va registrar, i recordem el rostre de cadascun dels nois i noies de 7è i 8è d'EGB que, segons mostra la llista, van llegir Las botas de fútbol el curs 1981-82. L'Elisenda va ser la darrera, i la seva mare ens ha portat el llibre, després de trenta-un anys . Gràcies, Montserrat!
Actualment els llibres de la nostra biblioteca no duen escrita la història dels seus lectors al darrera. Ni tan sols al programa de registre, l'Epèrgam, no hi pot quedar constància. És una pena, perquè sabríem molt sobre l'interès que desperta cadascun dels llibres de la biblioteca. Les noves tecnologies faciliten la feina, però no ens donen tot el que voldríem
I què recordem de Las botas de fútbol? Qui era Frederik Hetmann?
Els anys 70 i 80 hi va haver un corrent dins la literatura juvenil alemanya que volia mostrar als lectors la realitat, per dura que fos. Gudurn Pausewang, Ursula Wölfel -recordeu Campos verdes, campos grises?- i Frederik Hetmann en són alguns dels seus representants.
Parlaven dels problemes socials -racisme, corrupció a l'esport, contaminació de l'aigua, perill d'accidents radiactius, ciutats inhòspites per a les criatures, rebel·lió hippie- i personals -baralles a la família, entre amics, vellesa en solitud, problemes a l'institut, delinqüència infantil i juvenil, intolerància- sense cap concesió. Protagonitzats sovint per nens i nenes infeliços, eren relats que commovien i arribaven a l'ànima.
L'editorial Lóguez, que sempre ha mostrat sensibilitat per les qüestins d'interès social, en va publicar uns quants a la seva "joven colección". Entre ells Las botas de fútbol, un recull de contes que, des d'avui, trobareu al fons històric de la nostra biblioteca.
2 comentaris:
Bona nit , Mariona!!! Tens molta rao amb aixo de la història de cada llibre i com que cada vegada tenim menys temps per fer la feina , doncs no en queda res ...jo encara les vaig mirant i si tinc una mica de temps miro d'anotar-ho d'alguna manera....i de moment les guardo ...em fa pena llençar-les
Hola, sóc l'autora de la lletra! Vaig ser bibliotecària de l'escola Orlandai quan era com un colomar enfilat al final d'una estreta escala modernista i rodejat de persianes verdes per defensar els llibres del sol. Recordo molt bé aquest llibre que era duríssim pels estandards de l'època, però molt intens i gratificant. Hi ha un conte d'uns immigrants assatjats en un parc que et deixa clavat a la cadira. M'ha fet molta il.lusió recordar-lo i evocar la meva feliç etapa de bibliotecària. Em sembla que m'ho vaig passar gairebé tan bé com la Mariona ara!
Teresa Colomer
Publica un comentari a l'entrada